Nadal

És Nadal i els carrers s'han vestit de gala amb llumetes i nadales a tota hora. A banda d'això, la xarxa de Internet també s'ha omplert de motius nadalencs per tots cantons. A continuació deixo un vídeo que exemplifica l'última novetat entre la convergència de noves tecnologies i, com toca per aquestes dates, el Nadal. És un vídeo divertit que explica com seria la història del naixement de Jesús al segle XXI.

Promeses

El passat 28 de novembre Artur Mas va guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya. Abans de saber els resultats, el candidat convergent ja va assegurar que farà una defensa aferrissada de l’escola catalana i de la immersió lingüística si algun dia arribava a governar Catlaunya. Artur Mas va garantir un combat “a mort” contra el fracàs escolar, amb l’objectiu de reduir-lo a la meitat en deu anys i arribar així als nivells europeus, situats en el 15%.

“Hi ha hagut molta disbauxa, molta alegria i moltes decisions que s’han pres de manera erràtica, de manera inoportuna i gastant uns diners que si hi eren, es podrien haver posat allà on són fonamentals” ha considerat el president electe Artur Mas.

En la mateixa compareixença Mas va replicar al president del Partit Popular de Catalunya, Mariano Rajoy, que els populars no esta precisament entre les preferències de la federació per pactar.

Aquestes dades per a Catalunya serien positives en el cas que no fossin una notícia d’unes declaracions d’un candidat a uns comicis, sinó que fossin dades de l’últim curs escolar del país. Ara caldrà esperar a l’acte d’investidura per veure quina és la primera acció que du a terme el nou President de la Generalitat de Catalunya. Esperem que pel bé de tots, pel bé del futur del nostre futur.

L'Educomunicació

Mario Kaplún distingia tres models que conformen els seus paradigmes d’educomunicació, que són bastant interessants. A nivell d’educació i a nivell de comunicació són teories o models que reflecteixen bastant bé tot el model d’aprenentatge dels infants, i no tant infants.

En primer lloc hi ha el model amb èmfasi en els CONTINGUTS. L’emissor (educador) envia unes dades, un missatge, a un receptor (l’educand). D’aquesta manera l’emissor és qui sap, escull el contingut que vol que s’aprengui i és la part activa del procés. Aquest es diu model bancari perquè l’educand acumula informació. L’èxit, o la clau d’aquest model és la memorització per part del receptor, que diposita la informació, l’objecte del procés.

Aquest primer model em recorda molt al paradigma de l’Agulla Hipodèrmica de Harold Lasswell, ja que l’emissor té una gran influència en el receptor, i aquest no té oportunitat de tenir un feedback amb l’educador.

En segon lloc, Mario Kaplún parlava del model amb èmfasi dels EFECTES. En aquest model l’emissor emet un missatge que rep el receptor. La diferència amb el primer és que l’emissor pot obtenir una resposta del receptor. El problema, però, d’aquest model és que l’emissor vol provocar un canvi d’actitud del receptor sense cap reflexió prèvia ni posterior, no hi ha treball en grup. Per tant, en aquest aspecte, hi ha una individualització de les actituds dels educands. En aquest sistema de comunicació, l’emissor actua coma programador i el que desenvolupa les tècniques d’aprenentatge i persuasió. El receptor, en canvi, és l’actor que canvia l’actitud, adopta les conductes que li diuen i és avaluat pel canvi d’aquestes.

I per últim, en tercer lloc arribem a l’últim model que proposava l’autor argentí-uruguaià Mario Kaplún. El model amb èmfasi en el PROCÉS, que consisteix en que l’educador o emissor és un facilitador del coneixement. També cal destacar que tots els participants d’aquest model poden ser tant receptors com emissors, i, per tant, s’elabora un cicle de comunicació que és circular. L’eix central d’aquest model és el treball en grup i l’educació és concebuda com un procés permanent en que la participació dels integrants els produeix de forma activa.

Aquest tercer model és molt interessant per aplicar en el nostre projecte. De fet, el nostre projecte de ràdio per a joves s’acosta més a aquest tercer model. Sí que és veritat que estem preparant unes unitats didàctiques on volem ensenyar les nocions bàsiques de ràdio als joves, però on rau la importància del projecte, on es desenvoluparà majoritàriament és en la seva participació per a la creació d’un programa radiofònic.

La lectura canvia

El context mediàtic i cultural que vivim actualment està canviant molt ràpidament. Tant és així, que la lectura i la manera de llegir no és la mateixa que la de fa anys. Un símbol, actualment, està substituint un objecte: a través d'una imatge interpretem el símbol. Tanmateix, els signes són convencions que representen o substitueixen coses de la realitat. Per exemple l'Alfabet, una lletra (és un signe) representa un so, si les lletres s'articulen en síl·labes poden formar paraules, textos, etc.

Ara, el fet de llegir ha fet associar el fet de la lectura amb la intimitat, la soledat. Tot i això, abans es llegia en grup (per aquelles persones que no en sabien). Els espais on es llegia eren uns determinats. Això ha canviat, ara llegim en qualsevol lloc. També han canviat els suports on llegim, del papir al pergamí fins el llibre, i en un futur qui sap si el E-reader...
La manera d'escriure també ha patit un important canvi: des de la ploma, passant per la màquina d'escriure, l'ordinador, els mòbils, ...

El canvi que s'està produint en un ambient cultural canvia la percepció de les persones del món que les envolta, en general.

Aquí us deixo un vídeo que vam veure a classe i que em va impactar especialment. Al final tots haurem de mirar enrere i recordar com es llegeix un llibre convencional.

Començar un projecte

Ha arribat l'hora de plantejar-se un projecte, relacionat amb la comunicació i orientat a l'educació. Començar un projecte sempre és complicat: has de pensar una idea original, una cosa que els altres vulguin i que pugui ser d'interès pels altres.
Ara comença la pluja d'idees i ja veurem què en sortirà.

Els Mitjans Públics

Els dijous i divendres passats (21 i 22 d’octubre) la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB va acollir l’EBU TRAINING ASSEMBLY, de l’European Broadcasting Union. Unes 50 televisions públiques d’Europa van acudir per parlar de com competir i arribar a l’audiència més jove en un mercat saturat, com estimular una cultura de l’educació que doni resposta a les necessitats presents i futures i com influir en el mercat i proveir-lo de professionals.

Amb aquestes jornades m’ha vingut al cap la lectura Hacia un sistema de radiodifusión de servicio público, de l’any 1998. Aquest text, sembla mentida però és cert, es va escriure a Veneçuela en una època en la qual no governava Hugo Chávez. El text reflexiona sobre el que haurien de ser o el que haurien d’oferir els mitjans de comunicació públics. Sembla utòpic pensar en un mitjà públic no lligat a un partit determinat, tal com diu Blumler. El que si m’agradaria a la televisió pública més propera a mi és una programació de qualitat, amb programes que involucrin als més joves i que tinguin el component de feedback. Aquest punt és bastant important ja que la televisió pública actual no ofereix res atractiu. I en comptes de joves formant-se alhora que entretenint-se a la televisió pública, tenim un grapat de ninis mirant Gran Hermano i Dónde estás corazón.

Com educa Europa?

Des dels anys vuitanta s’ha anat implementant al currículum de les escoles, iniciatives i projectes encaminats a integrar els mitjans de comunicació.

José Ignacio Aguaded reflexiona sobre l’educació que reben els nens arreu d’Europa. Involucrar i incloure als infants des de ben petits en els mitjans de comunicació perquè puguin tenir una visió crítica del món és molt important. D’aquesta manera quan siguin persones adultes podran valorar més àmpliament i amb una visió més estesa les informacions donades en els mitjans de comunicació que ens envolten.

Això és molt important, donada la situació de saturació informativa. Com destriar la palla de la informació? I el que és més important: la opinió de la informació.

A França, des de ben petits l’educació els ofereix cince-clubs o cinemes de debat com a activitats extraescolars. A partir d’aquesta iniciativa es van crear diverses institucions com la campanya JTA (Jeunes Telespectateurs Actifs), amb la finalitat d’educar els joves a ser crítics i selectius amb la televisió. Junt a aquestes iniciatives, el CLEMI, que és un centre de documentació, edita unes publicacions especialitzades centrades a les pràctiques pedagògiques per fer-ne un ús escoltar i guies per als professors.

A Portugal, l’Educaçao para os média ha tingut un creixement important en els últims anys. S’ha creat una comissió que edita publicacions que serveixen com a marc teòric i d’anàlisi de la situació dels diversos mitjans. Aquestes, prenen com a punt de partida tenen el seu punt d’origen en el CLEMI francès. Una de les experiències del nostre país veí que m’han cridat més l’atenció és el projecte “Público na Escola”, una iniciativa impulsada des del món del periodisme i a través d’un dels diaris de més tirada del país. El projecte elabora materials de recolzament destinats als professors relacionats amb l’actualitat.

En els Països Nòrdics són els pioners de l’educació en els mitjans de comunicació. Durant els anys seixanta Finlàndia ja incorporava en els programes escolars aquest tipus d’educació. A Suècia hi ha programes a la ràdio pública destinats als educadors. I en aquest país durant els anys vuitanta es va desenvolupar un projecte per desenvolupar les capacitats d’anàlisi crítica en l’estudi de les produccions de la televisió. A Noruega, també ha hagut un compromís actiu en aquest tipus d’educació. Els docents han determinat com tractar el tema de la comunicació audiovisual a les aules i se’n fan cursos específics. A Dinamarca, es va crear un centre d’investigació sobre la comunicació dins l’Escola Real Danesa donada la influència que anaven prenent els mitjans de comunicació.

Al Regne Unit, des dels anys trenta ja hi ha una tradició d’estudi de la imatge en les escoles. Als anys seixanta, van començar a crear-se moviments que reclamaven un lloc pels altres mitjans existents. D’aquesta manera els anys vuitanta es va integrar en el currículum dels infants una educació encaminada a l’anàlisi dels mitjans de comunicació.

A Alemanya hi ha una situació desigual. Cada regió tria el que vol. Per exemple a Baviera, els mitjans de comunicació estan integrats en l’aprenentatge del seu sistema educatiu. En canvi, en altres zones les experiències només són puntuals.

A Bèlgica, el problema són les diverses comunitats lingüístiques existents. Però, tot i això, des dels anys vuitanta van aparèixer iniciatives per la formació dels docents perquè fessin un ús didàctic dels mitjans de comunicació.

Suïssa és un país on des de fa diverses dècades és una regió molt activa en aquest àmbit. Hi ha centres especialitzats, programes d’introducció als mitjans, etc.

I per últim, Rússia, que és un país marcat per les ideologies, des de la dècada dels seixanta comença a les escoles una educació per al cine (per aquells alumnes que ho vulguin).

I Espanya? Des dels anys seixanta, existeixen experiències d’utilització dels mitjans de comunicació en centres escolars. El punt de partida de les iniciatives, com en la majoria de països són els cine clubs, on cinemes amb debat. L’arribada de la democràcia als anys vuitanta ha definit una època pel desenvolupament institucional de l’Educació en Mitjans de Comunicació. Tot i això, les diverses reformes del sistema educatiu no s’han acompanyat amb propostes per l’Educació per a la Comunicació.

Actualment, però existeixen diverses publicacions especialment pensades per a l’estudiant, com per exemple El Periódico de l’Estudiant. Això sí, a la Universitat existeixen diversos programes d’investigació en les Facultats de Ciències de la Informació, nous programes de doctorat, implantació de màsters, cursos de postgrau, etc.