Començar un projecte

Ha arribat l'hora de plantejar-se un projecte, relacionat amb la comunicació i orientat a l'educació. Començar un projecte sempre és complicat: has de pensar una idea original, una cosa que els altres vulguin i que pugui ser d'interès pels altres.
Ara comença la pluja d'idees i ja veurem què en sortirà.

Els Mitjans Públics

Els dijous i divendres passats (21 i 22 d’octubre) la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB va acollir l’EBU TRAINING ASSEMBLY, de l’European Broadcasting Union. Unes 50 televisions públiques d’Europa van acudir per parlar de com competir i arribar a l’audiència més jove en un mercat saturat, com estimular una cultura de l’educació que doni resposta a les necessitats presents i futures i com influir en el mercat i proveir-lo de professionals.

Amb aquestes jornades m’ha vingut al cap la lectura Hacia un sistema de radiodifusión de servicio público, de l’any 1998. Aquest text, sembla mentida però és cert, es va escriure a Veneçuela en una època en la qual no governava Hugo Chávez. El text reflexiona sobre el que haurien de ser o el que haurien d’oferir els mitjans de comunicació públics. Sembla utòpic pensar en un mitjà públic no lligat a un partit determinat, tal com diu Blumler. El que si m’agradaria a la televisió pública més propera a mi és una programació de qualitat, amb programes que involucrin als més joves i que tinguin el component de feedback. Aquest punt és bastant important ja que la televisió pública actual no ofereix res atractiu. I en comptes de joves formant-se alhora que entretenint-se a la televisió pública, tenim un grapat de ninis mirant Gran Hermano i Dónde estás corazón.

Com educa Europa?

Des dels anys vuitanta s’ha anat implementant al currículum de les escoles, iniciatives i projectes encaminats a integrar els mitjans de comunicació.

José Ignacio Aguaded reflexiona sobre l’educació que reben els nens arreu d’Europa. Involucrar i incloure als infants des de ben petits en els mitjans de comunicació perquè puguin tenir una visió crítica del món és molt important. D’aquesta manera quan siguin persones adultes podran valorar més àmpliament i amb una visió més estesa les informacions donades en els mitjans de comunicació que ens envolten.

Això és molt important, donada la situació de saturació informativa. Com destriar la palla de la informació? I el que és més important: la opinió de la informació.

A França, des de ben petits l’educació els ofereix cince-clubs o cinemes de debat com a activitats extraescolars. A partir d’aquesta iniciativa es van crear diverses institucions com la campanya JTA (Jeunes Telespectateurs Actifs), amb la finalitat d’educar els joves a ser crítics i selectius amb la televisió. Junt a aquestes iniciatives, el CLEMI, que és un centre de documentació, edita unes publicacions especialitzades centrades a les pràctiques pedagògiques per fer-ne un ús escoltar i guies per als professors.

A Portugal, l’Educaçao para os média ha tingut un creixement important en els últims anys. S’ha creat una comissió que edita publicacions que serveixen com a marc teòric i d’anàlisi de la situació dels diversos mitjans. Aquestes, prenen com a punt de partida tenen el seu punt d’origen en el CLEMI francès. Una de les experiències del nostre país veí que m’han cridat més l’atenció és el projecte “Público na Escola”, una iniciativa impulsada des del món del periodisme i a través d’un dels diaris de més tirada del país. El projecte elabora materials de recolzament destinats als professors relacionats amb l’actualitat.

En els Països Nòrdics són els pioners de l’educació en els mitjans de comunicació. Durant els anys seixanta Finlàndia ja incorporava en els programes escolars aquest tipus d’educació. A Suècia hi ha programes a la ràdio pública destinats als educadors. I en aquest país durant els anys vuitanta es va desenvolupar un projecte per desenvolupar les capacitats d’anàlisi crítica en l’estudi de les produccions de la televisió. A Noruega, també ha hagut un compromís actiu en aquest tipus d’educació. Els docents han determinat com tractar el tema de la comunicació audiovisual a les aules i se’n fan cursos específics. A Dinamarca, es va crear un centre d’investigació sobre la comunicació dins l’Escola Real Danesa donada la influència que anaven prenent els mitjans de comunicació.

Al Regne Unit, des dels anys trenta ja hi ha una tradició d’estudi de la imatge en les escoles. Als anys seixanta, van començar a crear-se moviments que reclamaven un lloc pels altres mitjans existents. D’aquesta manera els anys vuitanta es va integrar en el currículum dels infants una educació encaminada a l’anàlisi dels mitjans de comunicació.

A Alemanya hi ha una situació desigual. Cada regió tria el que vol. Per exemple a Baviera, els mitjans de comunicació estan integrats en l’aprenentatge del seu sistema educatiu. En canvi, en altres zones les experiències només són puntuals.

A Bèlgica, el problema són les diverses comunitats lingüístiques existents. Però, tot i això, des dels anys vuitanta van aparèixer iniciatives per la formació dels docents perquè fessin un ús didàctic dels mitjans de comunicació.

Suïssa és un país on des de fa diverses dècades és una regió molt activa en aquest àmbit. Hi ha centres especialitzats, programes d’introducció als mitjans, etc.

I per últim, Rússia, que és un país marcat per les ideologies, des de la dècada dels seixanta comença a les escoles una educació per al cine (per aquells alumnes que ho vulguin).

I Espanya? Des dels anys seixanta, existeixen experiències d’utilització dels mitjans de comunicació en centres escolars. El punt de partida de les iniciatives, com en la majoria de països són els cine clubs, on cinemes amb debat. L’arribada de la democràcia als anys vuitanta ha definit una època pel desenvolupament institucional de l’Educació en Mitjans de Comunicació. Tot i això, les diverses reformes del sistema educatiu no s’han acompanyat amb propostes per l’Educació per a la Comunicació.

Actualment, però existeixen diverses publicacions especialment pensades per a l’estudiant, com per exemple El Periódico de l’Estudiant. Això sí, a la Universitat existeixen diversos programes d’investigació en les Facultats de Ciències de la Informació, nous programes de doctorat, implantació de màsters, cursos de postgrau, etc.

Analfabets

Què és ser analfabet? Fa uns anys contestaríem sense vacil•lar que és no saber les quatre coses bàsiques: llegir, escriure, i si escau, sumar i restar.

Tot plegat va començar amb el inici de la humanitat i la seva curiositat: uns quants segles abans de crist, la comunicació es basava en el traspàs del coneixement de forma oral, amb una alta necessitat de memoritzar la informació. Passaren els anys i es popularitzà (ja que estava dominada pels sectors eclesiàstics) la impremta, i es va poder estendre el coneixement a tothom.
Més endavant, l’any 1800, de ple en una societat industrial, comencen a aflorar un munt d’innovacions com el fonògraf (1888), la ràdio (1923), la televisió (1936), etc. I per acabar d’enumerar aquesta llarga llista d’invents de l’home, en la dècada del 1990, en l’era de la informació (mot cortesia de Manuel Castells), va començar la explosió dels invents: el World Wide Web (1991), el Netscape (1994), Google (1998), Facebook (2004), Youtube (2005), i un llarg etcètera.


Arribats aquí, no és gaire sorprenent que els immigrants digitals, els que s’han d’adaptar a les tecnologies que han sorgit, els costi tant d’entendre com un telèfon mòbil es pot connectar a la xarxa i veure un vídeo que algú de l’altre punt del món acaba de penjar al Youtube. I això per què? És clar que aquesta convergència mediàtica en que vivim requereix un alt coneixement dels diferents codis de les diverses plataformes que existeixen.

Reprenent la pregunta del inici, tots aquests fets fan que el concepte analfabet s’hagi redefinit i no tingui res a veure amb el què era ser analfabet no fa tants anys. Ser un analfabet, perfectament pot voler dir no saber utilitzar Internet per buscar qualsevol informació necessària.

Un autor que parla de Convergence Culture, que em sembla molt interessant apuntar aquí és Henry Jenkins, que ocupa la Càtedra DeFlorz d’Humanitats i fundadors i director del Programa d’Estudis Mediàtics Comparats del MIT. Tot seguit teniu una aproximació del que diu:

Introducció a Comunicació i educació

Benvinguts al nou blog La Comunicació és Educació!
Primer de tot m'agradaria aclarar el títol tan cridaner d'aquest espai web. No podria dir que no tota la comunicació que rebem actualment és educació o ens educa.
Tot i això, a primer de Periodisme t'ensenyen que la comunicació (o el periodisme) té tres objectius que són: entretenir, educar i informar. Per tant, el blog potser s'hauria de titular "La Comunicació hauria de ser Educació", però vull creure que la comunicació en gran part és una educació que rebem, sigui per bé o per mal.

El que aniré fent en aquests breus espais serà anar seguint i fent reflexions sobre el que s'exposa a la classe de Comunicació i Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona.