Què és ser analfabet? Fa uns anys contestaríem sense vacil•lar que és no saber les quatre coses bàsiques: llegir, escriure, i si escau, sumar i restar.
Tot plegat va començar amb el inici de la humanitat i la seva curiositat: uns quants segles abans de crist, la comunicació es basava en el traspàs del coneixement de forma oral, amb una alta necessitat de memoritzar la informació. Passaren els anys i es popularitzà (ja que estava dominada pels sectors eclesiàstics) la impremta, i es va poder estendre el coneixement a tothom.
Més endavant, l’any 1800, de ple en una societat industrial, comencen a aflorar un munt d’innovacions com el fonògraf (1888), la ràdio (1923), la televisió (1936), etc. I per acabar d’enumerar aquesta llarga llista d’invents de l’home, en la
dècada del 1990, en l’era de la informació (mot cortesia de Manuel Castells), va començar la explosió dels invents: el World Wide Web (1991), el Netscape (1994), Google (1998), Facebook (2004), Youtube (2005), i un llarg etcètera.
Arribats aquí, no és gaire sorprenent que els immigrants digitals, els que s’han d’adaptar a les tecnologies que han sorgit, els costi tant d’entendre com un telèfon mòbil es pot connectar a la xarxa i veure un vídeo que algú de l’altre punt del món acaba de penjar al Youtube. I això per què? És clar que aquesta convergència mediàtica en que vivim requereix un alt coneixement dels diferents codis de les diverses plataformes que existeixen.
Reprenent la pregunta del inici, tots aquests fets fan que el concepte analfabet s’hagi redefinit i no tingui res a veure amb el què era ser analfabet no fa tants anys. Ser un analfabet, perfectament pot voler dir no saber utilitzar Internet per buscar qualsevol informació necessària.
Un autor que parla de Convergence Culture, que em sembla molt interessant apuntar aquí és Henry Jenkins, que ocupa la Càtedra DeFlorz d’Humanitats i fundadors i director del Programa d’Estudis Mediàtics Comparats del MIT. Tot seguit teniu una aproximació del que diu:
Tot plegat va començar amb el inici de la humanitat i la seva curiositat: uns quants segles abans de crist, la comunicació es basava en el traspàs del coneixement de forma oral, amb una alta necessitat de memoritzar la informació. Passaren els anys i es popularitzà (ja que estava dominada pels sectors eclesiàstics) la impremta, i es va poder estendre el coneixement a tothom.
Més endavant, l’any 1800, de ple en una societat industrial, comencen a aflorar un munt d’innovacions com el fonògraf (1888), la ràdio (1923), la televisió (1936), etc. I per acabar d’enumerar aquesta llarga llista d’invents de l’home, en la
dècada del 1990, en l’era de la informació (mot cortesia de Manuel Castells), va començar la explosió dels invents: el World Wide Web (1991), el Netscape (1994), Google (1998), Facebook (2004), Youtube (2005), i un llarg etcètera.Arribats aquí, no és gaire sorprenent que els immigrants digitals, els que s’han d’adaptar a les tecnologies que han sorgit, els costi tant d’entendre com un telèfon mòbil es pot connectar a la xarxa i veure un vídeo que algú de l’altre punt del món acaba de penjar al Youtube. I això per què? És clar que aquesta convergència mediàtica en que vivim requereix un alt coneixement dels diferents codis de les diverses plataformes que existeixen.
Reprenent la pregunta del inici, tots aquests fets fan que el concepte analfabet s’hagi redefinit i no tingui res a veure amb el què era ser analfabet no fa tants anys. Ser un analfabet, perfectament pot voler dir no saber utilitzar Internet per buscar qualsevol informació necessària.
Un autor que parla de Convergence Culture, que em sembla molt interessant apuntar aquí és Henry Jenkins, que ocupa la Càtedra DeFlorz d’Humanitats i fundadors i director del Programa d’Estudis Mediàtics Comparats del MIT. Tot seguit teniu una aproximació del que diu:
No hay comentarios:
Publicar un comentario